Un estudi publicat a ‘Annals of Internal
Medicine’ sosté que el compositor va morir per una infecció bacteriana a la
gola
- Retrat de Wolfgang Amadeus Mozart.
Dos segles semblen no haver estat suficients per determinar les causes de la
misteriosa mort de Wolfgang Amadeus Mozart. L’acta oficial de defunció, datada a
la ciutat de Viena el 5 de desembre del 1791, sosté que una infecció renal va
acabar de sobte amb la vida del compositor a l’edat de 35 anys. No obstant, una
explicació tan àmplia i inexacta ha servit de base per alimentar les hipòtesis
més fascinants. Ja sigui a la Viena imperial o al Hollywood actual, no hi ha
personatge cèlebre que quedi al marge de rumors escabrosos.
La infinitat de
teories que han buscat una explicació a la mort del geni han analitzat tota mena
de símptomes i possibles causes. Des d’una sífilis mortal fins a unes febres
reumàtiques o una insuficiència renal. Potser una triquinosi causada pel consum
de carn de porc en males condicions; la hipocondria del geni, que l’hauria
portat a convertir-se en addicte als medicaments que contenien antimoni; un
tractament amb sals de mercuri, o la mala praxi del metge que el va atendre.
Qualsevol d’aquestes possibilitats encaixa amb la causa oficial de la mort,
encara que cap resulta tan al·lucinant com la teoria de
l’enverinament.
EL DIAGNÒSTIC / Pot ser que fos, o no, assassinat per
Antonio Salieri, el fosc rival del geni vienès, o que fos enverinat amb aigua
Tofana per algun dels seus companys de la lògia maçònica a la qual pertanyia,
tal com, segons relaten les cròniques, Mozart va confessar a la seva dona
Constanza dies abans de morir. El fet és que el debat al voltant dels últims
dies del compositor té des d’ara una nova hipòtesi que desmenteix totes les
anteriors.
Una investigació recent publicada aquest dimarts a la revista
Annals of Internal Medicine sosté que la causa més probable de la mort de
Mozart va ser tan simple com una infecció bacteriana a la gola: «Una
infecció amb estreptococs [bacteris] va conduir a una síndrome nefrítica aguda
causada per la glomerulonefritis [inflamació dels ronyons] postestreptococal».
Els resultats són tan contundents que fins i tot consideren que «hauran de
passar uns quants anys, potser molts, abans que ningú pugui presentar un
diagnòstic millor».
Per arribar a la conclusió que va ser una
faringitis bacteriana la principal causa de la mort de Mozart, un equip mèdic
encapçalat pel doctor Richard H. C. Zegers ha estudiat amb detall els símptomes
que van relatar familiars i amics de Mozart (febres altes, inflor i granellades)
i, com a novetat, ha portat a terme una anàlisi epidemiològica dels registres
diaris de defuncions a Viena entre el 1790 i el 1792. Perquè Mozart era un geni,
sí, però físicament no es distingia de la resta de mortals, de manera que una
anàlisi de les causes habituals de mortalitat en l’època ha permès a l’equip de
Zegers arribar a una conclusió més acurada.
La tuberculosi, la malnutrició i
l’edema eren, per aquest ordre, les causes de mort més comunes a la Viena de
finals del segle XVIII. I aquell hivern del 1791 en què va morir Mozart, l’edema
va prendre el caràcter d’epidèmia. El més probable és que Mozart el patís, i
això explica els problemes renals. Que la mort fos tan sobtada seria degut a una
salut minvada pel bacteri i les altes febres que provocava.
