Geni , Neal Morse és un d’eixos personatges venerats pel racó dels amants de la música progressiva des que va formar Spock’s Beard, la banda que va irrompre en l’escena a mitjan anys 90 per a donar-li frescor a un gènere que estava estancat des de feia estona.
Després, la seua vida va donar un canvi i en 2002 Morse es va convertir al cristianisme i es va allunyar de la banda i del projecte paral·lel Transatlantic, per a iniciar la seua carrera solista. Ara, torna amb un nou disc que continua la línia del seu anterior ‘Sola Scriptura’, un àlbum conceptual que va detallar la vida del teòleg alemany Martín Luter.
‘Lifeline‘ és el recent esforç de Morse segons el parer de qui escriu millora el que fa anteriorment: ací, el nascut en Van Nuys, Califòrnia, aconseguix un punt tan alt que serà difícil que puga superar-se en el futur. Menys pretensioso i més accessible, les cançons d’este nou material, set en total, reafirmen la màgia d’un compositor inimitable.
Si bé les lletres religioses a vegades pequen de reiteratives, això no deslluïx el treball del músic, que en ‘Lifeline‘ demostra que és únic en el seu estil: el tema títol és la nou fita en la seua carrera, una cançó perfecta per on se la mire, de més de 13 minuts. Després, hi ha belles cançons de net tall acústic, com “The Way Home” i “God’s Love“, que demostren perquè ningú pot amb Neal quan es llarga a compondre per a un espectre més massiu de públic.
El tema progressiu per excel·lència ho trobem en “Sota Many Roads“, amb infinits canvis de ritme, de 29 minuts de duració, que certament, es passen volant. Una balada èpica com “Fly High” tanca el disc sútilmente i ens fa reflexionar: el millor treball de la seua carrera? Sí, sense dubtes. Obligat per a seguidors de Spock’s Beard i per a tots aquells que havien perdut l’esperança que en el segle XXI la música poguera considerar-se art majúscul.
