Supose que hi ha a qui li convé. Al cap i a la fi, la major part de les
societats s’han organitzat d’eixa manera: el poder sol imposar-se per
mitjà de la por. La por de les feres, a les tempestats, a les fams
canines. La por de les pestes, a la guerra, a l’infern. La por d’aquells
mateixos que tenen el poder: encara moltes gents d’Àfrica creuen que els seus dictadors estan protegits pels esperits contra tot atac. I ací, sense anar més lluny, Franco dominà durant 40 anys la vida de molts milions de sers per mig del terror.
Però també en aquesta democràcia dictatorial el recurs funciona. Al cap i
a la fi, la por manté les gents submises i dòcils. I al poder li
agraden els obedients, no els crítics ni els rebels. Com a xiquets
menuts, tots ens apinyem entorn dels
que poden protegir-nos dels molts mals que ens assolarien si els
poderosos ens abandonaren a la nostra sort. Temorosos i fràgils, acceptem tot el que ens diuen i ens pleguem a les seues exigències, a les seues ordres, a les seues lleis. Mentrestant, deixem
de qüestionar, de protestar, de reclamar. Només volem ja que ens
abriguen i ens deixen dormir tranquils, sense insomni ni malsons.
Així que ens espanten i ens espanten. Amb el càncer de pulmó i l’obesitat. Amb els accidents de tràfic
i el terrorisme. Amb el canvi climàtic i la bomba nuclear. Amb la crisi
i la desocupació. I ara també amb el tabac… I mentres tots ens
sentim temorosos i acovardits, arraconats contra la tanca com a ovelles
en presència del llop, este, disfressat de corder, triarà lliurement les
seues preses. No ho dubte.No.
