WILCO UN BON ALBUM, PERÒ LA PASSIÓ EMPAL·LIDEIX
M’agraden molt en directe. Em pareix una banda amb grans músics. Quasi tots ells. Inclús amb un bon líder, com és Jeff Tweedy. Però li falta just el punt de bogeria per a convertir a Wilco en un grup màgic, imprescindible.
Potser este album "Wilco" potser serà el més acceptable o potser el xicotet bes a la glòria. Una proximitat cap al furor.
Escoltes a Tweedy en "Sunnny Feeling" i és com si estigueres escoltant una bona cançó de John Lennon, inclòs el seu famós falset. Però el tema no acaba de trencar aigües. No naix per a la glòria. I li succeïx igual al final, amb una bona lleixa com "Everlasting". Molt Lennon. Ho sent. Però així és com ho sent.
Ocorreix el mateix amb el tema que canta amb Feist. Quasi t’emociones en "You and I", però és el "ui" com en el futbol, quan apareix una gran ocasió de gol.
Wilco han fet el disc més "beatle" possible, encara que parega una bogeria.
Fins al tema estrela, el single ,"You never know" pareix una cançó de George Harrison. Bueno, potser algun escaló més avall. És a dir, l’ELO.
És factible que tot es resumisca en la cançó "Wilco" d’este album "Wilco". Té un bon "groove" de guitarres, com en els seixanta, com la Creedence.
Però, en fet, donat el nivell actual, ja puc dir que este és un album notable, el millor de la carrera de Wilco o, quasi.
Wilco han tingut la mala idea d’oferir-lo en "streaming" en la seua pròpia pàgina. Amb els depredadors que hi ha en la xarxa, és com dir que ja ho té molta gent. Per això, parlem abans d’ell, quan falta un mes perquè es publique.
