El mes passat es va commemorar el naixement, en 1860, del compositor i director d’orquestra bohemi d’estirp jueu, Gustav Mahler.Durant mig segle, la seua figura i la seua obra s’han vist sotmeses a la interpretació imposada per Theodor Adorno, el filòsof de l’Escola Crítica de Frankfurt, que va fer de Mahler el paradigma musical de la decadència cultural i espiritual de la Modernitat. Tal visió va arribar al gran públic a través dels films de Visconti (Mort a Venècia) i Ken Russell (Mahler) que van difondre la imatge d’un ser turmentat,neuròtic i obsessionat per la mort; imatge que es va traslladar a una execució de la seua música entre exagerada i histèrica i melancòlica i funerària. Amb tot, s’ha imposat finalment el verdader Mahler.Analitzada sense prejuís ideològics, la seua música resulta ser expressió genial d’una actitud davant de la vida, la societat i la seua època declaradament crítica, combativa i, sobretot, esperançada. És un cas únic de compositor compromés amb els ideals més humanistes del seu temps i un sarcàstic,  de la societat burgesa i capitalista.
Mahler es va incorporar, molt jove, al cercle wagnerià, vegetarià i socialista que a Viena presidia Pernerstorfer. Allí va intimar amb Victor Adler, també d’estirp jueva, fundador del socialisme austríac i el dirigent polític de major prestigi entre la classe obrera:una espècie de Pablo Esglésies, encara que un poc més intel·lectual i marxista.La seua amistat amb Mahler va durar fins a la seua mort. D’Adler va aprendre el músic l’acció reformadora possibilista que construïx una comunitat cultural i social d’individus rescatats de la marginació pròpia del capitalisme classista. El socialisme seria la creació d’un ser humà complet. La cultura s’ha d’obrir al proletariat i l’art ha de ser un servici públic més enllà de l’interés decoratiu a què ho havia reduït la burgesia acaparadora i insolidària. Adler va organitzar les primeres desfilades obreres del Primer de maig en el Prater vienés. En la seua Tercera Simfonia, Mahler expressa l’energia creadora de la naturalesa amb una marxa que a Richard Strauss li recordava un d’eixes desfilades. Es diu que al topar-se Mahler una vegada amb una sorollosa manifestació obrera va exclamar radiant “Són els meus germans!”. Però era la seua una fraternitat exigent. Com a director de l’Òpera de Viena, sotmetia els seus treballadors a una disciplina  i a un perfeccionisme excessiu, que li van fer, paradoxalment,  impopular.
. La Quarta simfonia conclou amb un  banquet celestial que Sant Pere i Santa Úrsula oferixen als pobres de la Terra. Però la denúncia va més lluny. En la Sexta simfonia, una marxa terrible anticipa de forma visionària milers de  nazis avançant amenaçadores. L’Octava, estrenada a Munic el 12 de setembre de 1910, és un clamor de mil veus per la pau d’Europa a punt de trencar-se pel bel·licisme nacionalista i imperialista, que va conduir quatre anys després a la Primera Guerra Europea. Va assistir al concert Thomas Mann, el qual, emocionat, va escriure a Mahler: “Vosté és l’home que, al meu entendre, expressa l’art del nostre temps de la manera més profunda i sagrada”.
En l’obra simfònica de
Mahler abunden els scherzos demoníacs, sárcastics, per a descriure amb estil expressionista la societat vienesa, irresponsable, cínica i frívola , que també denunciava el periodista Karl Kraus. Una societat híbrida d’aristòcrates i burgesos, decadent de veritat. Però sempre predominen en les seues simfonies els finals esperançats com a premi al patiment i a l’esforç humans. L’home es redimix a si mateix lluitant contra l’adversitat. Res del seu sacrifici es perd. Ernst Bloch, el filòsof jueu de “marxisme càlid”, era un apassionat de Mahler, a qui veia com a paradigma musical del Principi Esperanza i una encarnació contemporània de la utopia socialista. Segons Bloch, “la gran obra mahleriana es convertix en un llamp, en una estrela de l’anticipació i en un cant consolador en el camí de retorn a través de la foscor”. El mateix Mahler confessava: “Com a compositor no seré reconegut en vida. Açò només ocorrerà quan hi haja mort. Jo sóc, en expressió de Nietzsche, un home fora del seu temps”.
Per què va sorgir el mite Mahler? Norman Lebrecht ho ha resumit així: “Mahler va ser el primer compositor que va buscar solucions espirituals i personals en la música, indagant dins de si remeis per a la condició humana”… d’ací que Klaus Tennstedt declarara en 1985 que “els jóvens busquen valors que han sigut destruïts”. Molt després de la seua mort, Mahler continua lluitant contra un món terrible. Torna a la gent el seu sentit del sentiment, del temor, de la indignació”. Leonard Bernstein justificava la seua actualitat amb un impressionant recorregut dels mals del món contemporani (Auschwitz, Hiroshima, Vietnam, Hongria): “Només després de tot açò podem escoltar la seua música i comprendre que ell ja ho havia imaginat”. En fi, el musicòleg Josep Soler corroborava la profecia de Mahler “El meu temps arribarà” amb esta genial afirmació : “Les seues simfonies arribaran a ser considerades entre el gran públic com les simfonies per excel·lència,desplaçant,molt probablement, a les de Beethoven”.

Tweet

El mes passat es va commemorar el naixement, en 1860, del compositor i director d’orquestra bohemi d’estirp jueu, Gustav Mahler.Durant mig segle, la seua figura i la seua obra s’han vist sotmeses a la interpretació imposada per Theodor Adorno, el filòsof de l’Escola Crítica de Frankfurt, que va fer de Mahler el paradigma musical de la decadència cultural i espiritual de la Modernitat. Tal visió va arribar al gran públic a través dels films de Visconti (Mort a Venècia) i Ken Russell (Mahler) que van difondre la imatge d’un ser turmentat,neuròtic i obsessionat per la mort; imatge que es va traslladar a una execució de la seua música entre exagerada i histèrica i melancòlica i funerària. Amb tot, s’ha imposat finalment el verdader Mahler.Analitzada sense prejuís ideològics, la seua música resulta ser expressió genial d’una actitud davant de la vida, la societat i la seua època declaradament crítica, combativa i, sobretot, esperançada. És un cas únic de compositor compromés amb els ideals més humanistes del seu temps i un sarcàstic,  de la societat burgesa i capitalista.
Mahler es va incorporar, molt jove, al cercle wagnerià, vegetarià i socialista que a Viena presidia Pernerstorfer. Allí va intimar amb Victor Adler, també d’estirp jueva, fundador del socialisme austríac i el dirigent polític de major prestigi entre la classe obrera:una espècie de Pablo Esglésies, encara que un poc més intel·lectual i marxista.La seua amistat amb Mahler va durar fins a la seua mort. D’Adler va aprendre el músic l’acció reformadora possibilista que construïx una comunitat cultural i social d’individus rescatats de la marginació pròpia del capitalisme classista. El socialisme seria la creació d’un ser humà complet. La cultura s’ha d’obrir al proletariat i l’art ha de ser un servici públic més enllà de l’interés decoratiu a què ho havia reduït la burgesia acaparadora i insolidària. Adler va organitzar les primeres desfilades obreres del Primer de maig en el Prater vienés. En la seua Tercera Simfonia, Mahler expressa l’energia creadora de la naturalesa amb una marxa que a Richard Strauss li recordava un d’eixes desfilades. Es diu que al topar-se Mahler una vegada amb una sorollosa manifestació obrera va exclamar radiant “Són els meus germans!”. Però era la seua una fraternitat exigent. Com a director de l’Òpera de Viena, sotmetia els seus treballadors a una disciplina  i a un perfeccionisme excessiu, que li van fer, paradoxalment,  impopular.
. La Quarta simfonia conclou amb un  banquet celestial que Sant Pere i Santa Úrsula oferixen als pobres de la Terra. Però la denúncia va més lluny. En la Sexta simfonia, una marxa terrible anticipa de forma visionària milers de  nazis avançant amenaçadores. L’Octava, estrenada a Munic el 12 de setembre de 1910, és un clamor de mil veus per la pau d’Europa a punt de trencar-se pel bel·licisme nacionalista i imperialista, que va conduir quatre anys després a la Primera Guerra Europea. Va assistir al concert Thomas Mann, el qual, emocionat, va escriure a Mahler: “Vosté és l’home que, al meu entendre, expressa l’art del nostre temps de la manera més profunda i sagrada”.
En l’obra simfònica de
Mahler abunden els scherzos demoníacs, sárcastics, per a descriure amb estil expressionista la societat vienesa, irresponsable, cínica i frívola , que també denunciava el periodista Karl Kraus. Una societat híbrida d’aristòcrates i burgesos, decadent de veritat. Però sempre predominen en les seues simfonies els finals esperançats com a premi al patiment i a l’esforç humans. L’home es redimix a si mateix lluitant contra l’adversitat. Res del seu sacrifici es perd. Ernst Bloch, el filòsof jueu de “marxisme càlid”, era un apassionat de Mahler, a qui veia com a paradigma musical del Principi Esperanza i una encarnació contemporània de la utopia socialista. Segons Bloch, “la gran obra mahleriana es convertix en un llamp, en una estrela de l’anticipació i en un cant consolador en el camí de retorn a través de la foscor”. El mateix Mahler confessava: “Com a compositor no seré reconegut en vida. Açò només ocorrerà quan hi haja mort. Jo sóc, en expressió de Nietzsche, un home fora del seu temps”.
Per què va sorgir el mite Mahler? Norman Lebrecht ho ha resumit així: “Mahler va ser el primer compositor que va buscar solucions espirituals i personals en la música, indagant dins de si remeis per a la condició humana”… d’ací que Klaus Tennstedt declarara en 1985 que “els jóvens busquen valors que han sigut destruïts”. Molt després de la seua mort, Mahler continua lluitant contra un món terrible. Torna a la gent el seu sentit del sentiment, del temor, de la indignació”. Leonard Bernstein justificava la seua actualitat amb un impressionant recorregut dels mals del món contemporani (Auschwitz, Hiroshima, Vietnam, Hongria): “Només després de tot açò podem escoltar la seua música i comprendre que ell ja ho havia imaginat”. En fi, el musicòleg Josep Soler corroborava la profecia de Mahler “El meu temps arribarà” amb esta genial afirmació : “Les seues simfonies arribaran a ser considerades entre el gran públic com les simfonies per excel·lència,desplaçant,molt probablement, a les de Beethoven”.

Tweet