10 – FLORENCE AND THE MACHINE – “LUNGS”
Extraordinari debut. De major èxit que Gary Go, però ha comptat amb la complicitat de la crítica britànica, que es va afanyar a donar-li un premi especial Brit. Naturalment, d’esta opera-PRIMA em quede amb el treball excepcional de James Ford, el magnífic productor. ‘Drumming song’ és la millor cançó. El que no m’agrada ja tant són els temes de la violència i la mort, temes comuns en moltes cançons de Florència. Si preferisc la seua arrogància en les melodies. A vegades, modernes, sentides, amb arreglaments res comuns o predicibles.
9 – THE TEMPER TRAP – “CONDITIONS”
El debut d’este grup de Melbourne no ha pogut ser més permeable a tot Europa. Fins a tal punt que el grup australià s’ha refugiat i viu a Londres. El que més m’agrada de Temper Trap és la seua arrogància en les cançons. No poden evitar tindre influències de U2, però són les millors. La vitalitat del líder Dougy Mandagi és el que sobreïx en l’estil del grup. La seua veu i la seua forma de compondre. Una línia de rock, de pop, vella hereva dels seus compatriotes, els fenomenals Midnight Oïl. El veterà productor Jim Abbiss sabia que les forma de representar este tipus de música era precisament l’efecte de les velles tècniques analògiques. Es noten prou . Per exemple, en la forma de gravar la bateria i les guitarres.
8 – THE BLACK EYED BUFES – “THE E.N.D”
Cap critique que vullga ser “diferent” reconeixerà que l’última obra d’este geni cridat Will i. Am. És una obra mestra de pop i r´n´b modern, interessant, inflamable. No és gens fàcil fer joies com ‘I gotta feeling’ i ‘Meet M’Halfway’, però tenen tant d’èxit, que resulta xocant calibrar-les com el millor de l’any. És un complex fatu i estúpid de molts. Quan he parlat amb Jimmy Iovine, el productor i actual director en Island, sempre em va dir que Will és una espècie de superb captador d’imatges sonores, amb una facilitat res habitual. Després està Fergie, que és francament fabulosa com a cantant. L’altre dia, quan la vaig vore cantar ‘Gimme Shelter’ amb Mick Jagger i Bono i U2 em vaig quedar francament impressionat. El grup de Will és el millor grup negre, de llarg.
7 – MOBY – “WAIT FOR ME”
Sabia Moby que este àlbum havia de ser diferent, molt diferent per moltes circumstàncies. Per a començar ja no estava baix sostre de Daniel Miller i d’una multinacional com EMI. A pit descobert, Moby ha fet el millor àlbum des dels temps de “Play”. Inclús amb cançons més forçades amb la seua “veu”, que amb els “samplings” de soul, de blues, com antany. A Moby li costa cantar-les. Però és un àlbum que escoltes i escoltes i no et canses mai. És com el pop clàssic de l’electrònica. Imprescindible. L’aportació de Ken Thomas de Sigur Ros, en part de la música i el realitzador de les mescles, em pareix francament sorprenent. Escolta-ho, per favor.
6 – PREFAB SPROUT – “LET´S CHANGE THE WORLD WITH MUSIC”
Fa setze anys, Paddy Mac Alloon, que volia ser el Burt Bacharach del segle XXI, tenia una sensibilitat molt distant als temps que corrien. Sony volia èxits i Paddy feia, simplement, grans cançons, com ho demostra el fet de sentir este àlbum, tants anys després, quasi considerat com una maqueta. Un àlbum personal, amb una lletres un tant simples o, almenys, discutibles, però que les melodies o la facilitat de ficar-se en l’àlbum de l’interlocutor, és el que percudix en este àlbum, absolutament necessari per a enguany. Gràcies per creure en la música o com diu ell mateix, en el retir de la seua primerenca senectut, “deixem que el món canvie amb la música”. Utòpic, però més que bell.
5 – CHRIS CORNELL – “SCREAM”
Quan Cornell ha defés este àlbum,apalissat per tots els retógrados i reaccionaris de la música, s’ha referit a ell com un àlbum concepte, un element de psicodèlia moderna com era “The Dark side of the Moon” de Pink Floyd o la teoria de l’evolució musical de “A night of the opera” dels Queen. Però per a entendre-ho has d’escoltar prou música o tècnica. És possible que siga un àlbum per a tècnics, per a productors. Però des d’eixe punt de vista, no puc expressar amb justícia quant disfrute. Em pareix una absoluta obra mestra del rock–dance-electronica moderna. Si haguera tingut un poc d’èxit comercial, seria indiscutiblement el meu favorit. Fet tan sols en sis setmanes amb Timbaland, quan este tenia el toc del “cel” és una meravella de melodies, ritmes únics, diferents, una psicodèlia nova, excepcional. Em deixa exausto perquè cada vegada que ho sent sempre descobrisc quelcom bo, quelcom diferent. Però, amic, cal escoltar-ho sense prejuís i sense anteposar la idea que era el cantant d’un grup de rock dur. Això és molt per al públic en general.
4 – ARCTIC MONKEYS – “HUMBUG”
Ningú sap com li arriba la “llum divina” a Alex Turner, però és el líder modern amb millor futur. L’ha sigut qui volia créixer des del punt de vista d’un grup de rock i treballar amb eixa màquina de la guitarra que és Josh Homme, el líder de Queens of the Stone Age i, ara, en el supergrup Them Crooked Vultures. Amb ell, Jamie Cook ha tocat les millors guitarres de tota la seua vida, en so i profunditat. Només cal escoltar ‘Propeller’. Després, Turner ha volgut seguir amb la màgia de James Ford. Este els coneix bé i els programa la millor música perquè la desenrotllen després en els directes. ‘Cornerstone’ és el millor que Ford ha fet amb ells, amb molta diferència. Què passa ara que Arctic Monkeys saben més, toquen millor i sonen millor?. Perquè, que per als estúpids puristes això és perdre espontaneïtat. En realitat, és el pas perquè Arctic Monkeys es facen grans. I això no els agrada als frikis dels herois sense èxit.
3 – WILCO – “THE ALBUM”
Sempre diré que és l’àlbum que més vegades puc escoltar sense cansar-me, encara que no em sorprenga p orque en ell, efectivament, no hi ha grans sorpreses, arreglaments estranys o sentiments que Jeff Tweedy vullga investigar com li va ocórrer més avant al mateix Roger McGuinn, un dels seus grans icones. Hi ha quelcom en eixa platja meravellosa, on es va rodar la pel·lícula El piano i on Neil Finn té el seu estudi en els afores d’Auckland, la més gran capital de Nova Zelanda. Pareix que les harmonies de Lennon, els instruments com el mellotron es desenrotllen amb una intensitat i una bellesa meravelloses, amb la sola presència espiritual del que va ser líder de Crowded House. Després, hi ha eixe duo entre Jeff i Feist , en una extraordinària cançó com ‘You and I’. Gran àlbum, bell àlbum.
2 – EMPIRE OF THE SUN – “WALKING ON A DREAM”
És possible que la sónica i la temàtica d’este àlbum hagen tingut un gènesi amb el so electrònic d’un grup imprescindible en el techno australià com és Sneaky Sound System o inclús en origen de les idees de les cançons Jonathan Sloan, però la veu màgica de Luke, amb este falset màgic i l’electroacústica de Nick Littlemore convertixen a esta opera-cosina en un àlbum superb, increïble, meravellós. Em resulta terriblement curiós i graciós, que la bateria programada siga la vella Linn de començaments dels anys huitanta, la bateria electrònica de ‘Billie Jean’. Sorprén la gravació d’eixes acústiques tan sorprenentment senzilles. Però tot, el compendi general té una força sobrenatural. Sobretot, en les cançons estrela, les que han eixit com a singles. No obstant això, després escoltes la melodia i la tendresa de ‘Without you’ i et quedes perplex. En fet, un gran descobriment per a la nova dècada. Ara caldrà resoldre els problemes entre Luke i Nick ,perquè en estos moments no es porten molt bé.
NUMERO UN – ALBUM DE L’ANY
1 – MR. HUDSON – “STRAIGHT NO CHASER”
És possible que m’haja quedat atrapat pels sons de l’àlbum de Kanye West, que precisament va ser l’àlbum de l’any passat. A West és possible que li supere la seua superba, el seu complex de “jo sóc el millor” –Que és veritat-, però té tanta facilitat per a descobrir o projectar el talent que Brandon Flowers m’assegurava que Kanye no és un geni, és un extraterrestre. Un galàctic com Ronaldo?. Bueno, de moment sap prolongar el seu talent amb un blanc com Mr. Hudson , del que diu que és el millor cantant del món. Millor que un negre. Però Míster Hudson és damunt un extraordinari compositor. Eixa mescla de composició, sónica increïble, súper revolucionària de West i la veu de ben Hudson projecten esta absoluta obra meravellosa. El millor àlbum de soul d’un cantant blanc. Tots els temes tenen un coeficient d’intel·ligència musical, que empal·lidixen altres productes. Com succeïa amb l’àlbum de West, este àlbum de l’any és com si escoltares el passat, el present i el futur de la música. Apassiona, sorprén, enamora. Gràcies per tot això.
