Pink Floyd és conegut principalment per l’estil espacial de les seues composicions i pels seus elaborats àlbums conceptuals de mitjan dels anys 1970, però la veritat és que van començar com una banda molt més convencional. Els seus primers anys, dirigits per Syd Barrett, estaven tenyits de la psicodèlia imperant en aquell moment (finals dels anys 60), encara que començava a mostrar algunes traces dels que s’acabaria convertint en el rock espacial característic de la formació.El consum massiu de drogues com el LSD per part de Barrett va provocar que les seues composicions oscil·laren entre les clàssiques melodies de pop com «Astronomy Domine» i l’experimentació de temes més llargs com «Interstellar Overdrive», fins al límit que The Piper drec the Gates of Dawn va ser considerat com un dels millors àlbums psicodèlics mai publicats.Les lletres d’este treball, divertides i humorístiques i a vegades emulant viatges espacials com a metàfores del sentiment psicodèlic, contrasten amb el so envolvent del teclat de Wright i amb les melancòliques línies de guitarra de Barrett, donant un so general sovint caòtic i confús.
Amb la publicació de a Saucerful of Secrets en 1968, l’estil de la banda va donar un gir degut a l’eixida de Barrett d’ella i a l’entrada de David Gilmour.Definit com un àlbum de transició, en ell es mesclen les cançons psicodèliques semblants a les firmades per Barrett i peces més experimentals, amb influències de la música clàssica i que van ajudar a marcar el posterior so de Pink Floyd.En este àlbum apareix l’última cançó composta per Barrett, «Jugband Blues».Els discos Music from the Film More, Ummagumma i Atom Heart Mother van continuar explorant els sons del rock espacial que portarien a la seua màxima expressió amb posteriors treballs.
Atom Heart Mother és potser l’àlbum més experimental de la discografia de Pink Floyd i un dels més inaccessibles.La peça homònima orquestral ocupa tota una cara del disc amb els seus més de 23 minuts de duració, mentres que «Alan Psychedelic Breakfast» reproduïx els sons d’un home preparant-se el desdejuni intercalats entre fragments instrumentals. Amb Meddle, Pink Floyd va començar a enfocar el seu propi so de manera directa. En ell, la banda va deixar de costat l’orquestra de «Atom Heart Mother» i es va submergir en peces llargues i elaborades, com «Echoes» o «One of These Days», firmant una de les millors obres de la seua carrera i la millor des de The Piper drec the Gates of Dawn.
The Dark Side of the Moon es va convertir en l’àlbum més venut de la banda i un dels més venuts de la història de la música. El nou canvi d’estil de la banda es fa patent de nou en este àlbum,amb cançons com «Money» o «Estafe» i amb l’aparició de coristes femenines i del so del saxòfon de la mà de Dick Parry. Les textures sonores explorades en este disc i les cuidades atmosferes van definir el so clàssic de Pink Floyd,amb una mescla de blues rock, jazz fusió, rock psicodèlic i art rock.
La continuació de The Dark Side també va ser tot un èxit en vendes i es va convertir en un altre clàssic del grup. Wish You Were Here, amb unes cançons dedicades a Syd Barrett i altres dirigides contra la industrialització de la música, conté el tema «Shine on You Crazy Diamond», un dels més coneguts de la banda i el més llarg, que amb els seus quasi 26 minuts va haver de ser dividit en dos pistes, una al començament i una altra al final de l’àlbum. Esta cançó està dedicada a Barrett, i acaba amb les notes de «See Emily Play», un dels primers senzills del grup compost per Syd.Una altra de les cançons més famoses de Pink Floyd és l’acústica «Wish You Were Here», també dedicada a Barrett i que constitueix una de les peces amb més lirisme de la banda.El lideratge de Waters es va començar a imposar en la gravació d’este àlbum, i acabaria per posar-se àmpliament de manifest en els àlbums següents, especialment en The Wall i The Final Cut.
Animals és un dels àlbums més foscos de l’època daurada de la banda, en el que Waters tracta a l’espècie humana com a porcs, gossos i ovelles, en una metàfora de la societat actual basada en el llibre Rebel·lió en la granja. En este treball, la guitarra de Gilmour presa el paper protagonista, mentres que les aportacions de Wright es reduïxen àmpliament,i les cançons són molt més llargues d’allò més habitual, ja que totes superen els deu minuts excepte «Pigs on the Wing», que ve separada en dos parts de minut i mig cada una.
Amb The Wall, la supremacia de Waters en el control compositiu de Pink Floyd es va fer clarament patent. Amb tot, és un dels discos més famosos de la discografia de la banda i un dels més venuts de la història, encara que no va superar The Dark Side en xifres. El disc és una òpera rock basada en una estrela de rock que s’aïlla del món a base de consumir de drogues, construint un mur al seu voltant.Encara que Waters ho haja negat diverses vegades, l’àlbum pareix una autobiografia seua,ja que el protagonista, cridat «Pink», guarda diverses similituds amb ell.El disc està compost bàsicament per cançons curtes de u, dos o tres minuts aproximadament, unides amb peces més llargues com «Comfortably Numb» o «Hey You». La cançó «Another Brick in the Wall» es va alçar ràpidament com la cançó més representativa del disc i una de les més conegudes del grup, amb un característic cor de xiquets cantant la línia «We don’t need no education».Esta frase després seria criticada i caricaturitzada per artistes com Elvis Costello, en el seu disc Mighty Like a Rose. En The Wall és també famós el només de guitarra final de «Comfortably Numb», compost per Gilmour i, per a molts, un dels millors de la història.
The Final Cut, un àlbum inicialment pensat com un recopilatori dels temes que no havien entrat en The Wall (i que inclús s’anava a cridar Spare Bricks, «Rajoles sobrants»), va ser definit com una mescla entre els estils d’Animals i The Wall,i va ser dedicat a la memòria del pare de Waters, mort en combat en la Segona Guerra Mundial. Este àlbum gira entorn de la Guerra de les Malvines, i «només pot ser comparat a The Pros and Cons of Hitch Hiking» (primer àlbum en solitari de Roger Waters) segons Allmusic, pel fet que la música «es va emprar com a textura, no com a música».
Amb la marxa de Waters en 1985, l’estil del grup va donar un gir considerable, especialment en l’aspecte líric. La música va seguir l’estil general de la banda, amb atmosferes cuidades i el típic so de Gilmour a la guitarra, però es va trobar a faltar la cohesió de Waters i la seua habilitat com a lletrista.Açò es va materialitzar en a Momentary Lapse of Reason, un àlbum ben acollit pel públic i compost quasi enterament per Gilmour,qui va deixar més espai a la resta de membres en el següent disc, The Divisió Bell. Este disc va ser un tornada als temps anteriors a The Dark Side of the Moon, perquè es poden apreciar llargues notes en el teclat i els efectes d’eco que posseïx el so de la guitarra.Líricament, el treball pareix tindre referències implícites a Waters i a la història de The Wall, encara que predomina el tema de la caiguda del mur de Berlín.
Gran homenatge, si senyor. Ja pensava que t’havies oblidat d’ells.
Això si que és i ha sigut «altra música»
Salutacions